Si no em falla la memòria (i si em falla, mala sort), va ser José Antonio Labordeta qui, en una de les seves cançons, va escriure que estem "condemnats a ser forts". No sé si la fortalesa és més una condemna que una virtut, però el cert és que, de vegades, pesa, i costa de mantenir.
Tots tenim l'experiència o el record d'aquells moments en què hem hagut de mantenir el cap clar, la mirada serena i la paraula i el gest justos, davant de qualsevol dificultat pròpia o aliena. I sabem que podem, encara que costi, o encara que sigui allò que esperen els altres de nosaltres, ho vulguem o no.
Sempre és difícil mantenir la fortalesa davant de determinades circumstàncies, però és el que cal; és l'únic que ens queda davant del dolor, de la desgràcia o de la incertesa. Mantenir-nos forts i oferir aquella seguretat que ni sabem que tenim però que tan beneficiosa pot ser per a qui la necessita.
Quan les coses es compliquen, no oblidem que estem condemnats a ser forts. No oblidem que estem obligats a ser aquell petit punt de solidesa que algú demana, fins i tot sense paraules, i que nosaltres podem oferir.
Quan tot sembla incert i complicat, fortalesa. Aquella fortalesa capaç de transformar la condemna en virtut i de donar sentit a la nostra existència, perquè de vegades, el simple fet de saber-nos útils o necessaris per a algú, ja justifica la nostra vida.