Ja fa uns quants anys vaig llegir aquest interessant estudi que parla, entre moltes altres coses, de la fortalesa de les unions més febles, a partir de l'exemple de les flashmob, aquestes trobades puntuals i breus de persones desconegudes amb una finalitat molt concreta.
Imagino que deu ser cosa de l'essència social del gènere humà, però tenim una clara necessitat de formar part d'alguna cosa, ja sigui un país, una religió, una família, un col.lectiu professional... En general, ens agrada que aquesta filiació sigui permanent, però també sentim una gran atracció pel fet de formar part d'algun projecte o d'alguna iniciativa puntual i de poca durada. I val a dir que molt sovint aquestes breus sensacions de pertinença ens acompanyen tota la vida, amb independència del temps que hagin durat.
Seguir la mateixa ruta que han seguit milions de persones al llarg dels segles, ni que sigui per uns pocs dies, pot ser un bon exemple d'això de formar part d'alguna cosa, de manera efímera, però sentint tot el pes de la història i de tothom que n'ha format part en qualsevol moment. Ben segur que la força invisible del camí trepitjat per milions i milions de perfectes desconeguts abraça aquells que el segueixen i els crea una complicitat que perdura al llarg de la vida. És la gran fortalesa de les relacions efímeres, quan realment aporten valors i sensacions positives. Sentir això, n'estic convençut, ha de ser un privilegi digne de la més sana de les enveges.