Primer van ser quatre enganxines. Després, algún balcó. Després molts balcons. Més endavant, algun concert. El 2012, la gran manifestació. Enguany, el Camp Nou i la Via Catalana, i els cims, i pertot arreu, de fet. L'estelada, i el clam d'independència s'han fet omnipresents a manifestacions socials de tota mena.
Quan fins i tot els prínceps d'Espanya, al Liceu, s'han hagut de sentir crits d'independència, quin sentit té seguir negant allò que és tan evident? Que no entenen que la voluntat independentista i els seus símbols ja són part del païsatge quotidià català i ho seguiran sent fins que algú escolti?
El dia de Sant Esteve, el Palau de la Música Catalana va viure la darrera mostra de la clara voluntat col.lectiva del país. No serà l'última, ni de bon tros. Cada dia que passa la nostra reivindicació com a poble és més present es miri on es miri, i ja no es pot amagar, ni criminalitzar. Les coses són com són, la realitat és la que és, i cal obrir bé els ulls, enlloc de girar-los cap a una altra banda. I aquest any que tot just estem a punt d'encetar serà definitiu.
Espanya, el seu govern, i fins i tot el seu rei, més d'hora que tard hauran d'assumir que no es pot manar (digueu-ne governar o regnar, si voleu) contra la voluntat social majoritària. I si ho segueixen fent, cada cop seran més lluny de tots nosaltres, fins que ja seran tan, tan lluny, que no hi haurà retorn possible. Si és que encara n'hi ha (cosa que dubto).
