Llegia fa uns dies un article sobre els mossos que han anat acompanyant el president Puigdemont a Brussel·les. Per cert, dos d'aquests mossos, ara mateix investigats, arran de la detenció de fa uns dies a Alemanya. No entraré en detalls de com ha anat tot plegat, que això ja ho explica l'article que recomano de llegir. El que sí que m'ha fet pensar aquesta història és el valor que tots plegats donem a l'amistat o, potser més encara en aquesta ocasió, a la lleialtat institucional que es deriva de l'exercici de la funció pública.
Sóc treballador públic i, com a tal, atesa la intervenció de la Generalitat per obra i gràcia de l'aplicació de l'article 155, em demano quina ha de ser la meva postura, què he de fer -o què puc fer- davant d'aquesta realitat que fa mesos que estem patint. Dit d'una altra manera, si voleu: on acaba la meva feina estricta, aquella que deriva de seguir instruccions i desenvolupar les tasques que em siguin encomanades, i on comença la meva responsabilitat personal i com a treballador d'una administració intervinguda. El cert és que la resposta no és senzilla.
Francament, confiava que l'article 155 durés poc, però sembla que la cosa pot anar per llarg, vistes les dificultats -o la incapacitat- per formar govern i recuperar la direcció de la Generalitat. Davant d'aquesta situació, em segueixo demanant què cal fer. De moment, vaig fent el que bonament puc i em dicta la consciència. En qualsevol cas, això dels mossos que dediquen el seu temps lliure a prestar serveis extraoficials al president, renunciant a una parcel·la important de la seva vida privada i del seu temps lliure, ja sigui per lleialtat, per amistat, o per qualsevol altra raó, em sembla un exemple que cal valorar i tenir present en determinats moments de dubte.
Sigui com sigui, tot va en funció d'on posem la fina línia que separa l'obligació laboral de la responsabilitat personal o de la consciència cívica. I aquí sí que cadascú per allà on l'enfili. I si busquem referents, ben segur que trobarem models de tota mena (i no sempre dignes, dit sigui de passada).