Quin pot ser el major somni de qualsevol partit polític que governi? Sense cap mena de dubtes, fer-ho sense oposició. O millor encara, fer-ho amb una oposició que aplaudeixi a rabiar qualsevol de les seves decisions. Doncs aquesta, justament aquesta és la situació que s'ha trobat, ves a saber com i per què, el PP a Espanya.
El PP és, i això ja no ho posa en dubte ningú, ni aquí ni arreu, el partit més corrupte d'Europa (i de més enllà, fins i tot), amb centenars i centenars de càrrecs investigats o sentenciats. També és un partit mirat, ni que sigui des de lluny i discretament, per diferents observatoris internacionals, per les seva simpatia i condescendència amb el franquisme i el feixisme. Així i tot, també és el partit amb menys oposició que puguem imaginar. Si fins ara ja sabíem les posicions de gent de la seva vella guàrdia com Alfonso Guerra, Felipe González o Josep Borrell, i també dels seus líders actuals, començant pel propi Pedro Sánchez, que no han tingut cap problema en posar-se al costat de PP i Ciutadans en contra de Catalunya, ara mobilitzen més reservistes per seguir disparant. En concret, Rodríguez Ibarra, insigne demòcrata, defensa la intervenció de TV3 i de l'escola catalana, o Susana Díaz, esperança blanca socialista, defensa que si s'hagués aplicat abans el 155 s'haurien estalviat l'1 d'octubre. És la fidel infanteria de la encara més fidel oposició, que avança decidida rere l'artilleria policial i judicial.
Bé, ja sabem fa dies que el més semblant a un espanyolista de dretes és un d'esquerres (suposant que encara existeixin, els d'esquerres). El que costa més de pair és que els escolanets d'aquesta gent a Catalunya pensin el mateix, sobretot quan alguns -pocs per sort- tenen càrrecs de poder rellevant en diferents institucions catalanes. Ben bé és allò de tenir la guineu vigilant les gallines.