Ahir vam tornar a viure la gran festa de la diada de Sant Jordi. Una festa no festiva, calendari laboral en mà, però així i tot una jornada tan excepcional i tan singular que fins i tot en dissabte llueix com se n'espera. Ahir vam passejar, vam comprar llibres, vam regalar roses i ens vam tornar a sentir part d'una història, d'una tradició que ens identifica i que ens fa singulars. I tot això va ser possible, un cop més, perquè milers i milers de persones no van passejar i es van fer fortes a l'altra banda de les taules i dels mostradors que miràvem i remenàvem en busca d'aquella obra coneguda o d'aquella altra que ens cridés per sorpresa.
En el fons, sempre és així. Hi ha qui treballa perquè altres puguin fer festa. I així és com el món avança, com les identitats es fan grans i com jornades com la d'ahir són el que són, motiu d'admiració i d'enveja. Mai, fet i fet, pot gaudir tothom de les mateixes coses al mateix temps. La vida és com és, plena de llums i d'ombres. Sempre hi ha qui riu quan algú altre plora i qui té motius de celebració quan el veí fa el dol. I així anem endavant, fent festa sempre que podem, o contribuint a la dels altres, des de l'anonimat de l'altra banda d'un mirall que sovint no sabem veure. Sant Jordi o drac, princesa o rosa. Tots ho som en algun moment; i ho hem de ser perquè la història no es perdi i la llegenda segueixi viva.
Avui, el meu reconeixement i la meva gratitud a tothom que ahir va fer possible una nova gran jornada festiva, al llarg de la qual vam gaudir d'aquella flor invisible i perfumada que és el resultat d'un treball ben fet, sovint també invisible.