Recordo vagament, però ho recordo prou, que quan anava a escola, de ben petit, els càstigs eren pràctica habitual cap a aquells alumnes que no seguien la pauta que imposava el professor. Hi havia de tot, des de carxots fins a cops de regle (de fusta, evidentment). Però si el que es volia era humiliar públicament un alumne, la cosa ja anava cap a situar-lo en un racó de la classe, de genolls o no, amb braços en creu o no, de cara a la paret o no, i amb algun que altre llibre a les mans (o al cap), o no. Tot depenia de la gravetat de la infracció i de la crueldat del professor.
Amb els anys, aquest comportaments repressius de l'aula franquista s'han anat bandejant, i aquesta autèntica violència física ha evolucionat cap a altres sistemes menys traumàtics d'exercici de l'autoritat, entre els quals, ho reconec, sempre m'ha fet molta gràcia allò del "racó de pensar". Imagino que és un intent d'espai de reflexió sobre la bondat o no les pròpies accions, per tal de propiciar un propòsit d'esmena. Sigui com sigui, la mecànica de fons em sembla la mateixa, si bé les formes canvien substancialment, que no és poc.
I ara comprovo, no sense sorpresa, que aquestes pràctiques han sortit de l'aula i han arribat a espais fins ara impensables, com el propi Parlament de Catalunya. Pere Navarro ha enviat els tres diputats díscols (potser millor coherents?) al racó de pensar de la bancada socialista. Sense cap mirament, els ha tret dels seus escons habituals i els ha situat als més allunyats, al costat dels diputats de Ciutadans, per a més inri.
La veritat és que la mesura em sembla ben ridícula, per no dir humiliant, tant per als tres diputats en qüestió com, sobretot, per als que fins ara ocupaven aquests escons, que ara saben que els seus llocs no són altra cosa que les galeres de la bancada. El racó de pensar.
I amb aquestes actituds hem de construir un país nou i modern. No serà fàcil.
