El senador Montilla, des del seu exili daurat a la capital del regne, es va avançar a la diada i, fidel al seu pensament de sempre, es va despatxar a gust contra la presència d'estelades i remarcant, amb contundència, que la independència és impossible. Gens malament a poques hores de la concentració més multitudinària d'Europa.
De tota manera, per més que li costi de creure, les seves paraules ja no les escolta ningú; ja no impressionen ningú. Al que segurament va ser el president més gris i més lamentable de la història de la Generalitat, només li vull recordar que no gaires anys abans que ell arribés al càrrec, els seus companys madrilenys, entre altres, ja parlaven de prejudicis a Catalunya, tot afirmant sense rubor que Catalunya no tindria mai un president que no es digués, alguna cosa com Jordi Puig. Doncs ves per on, allò que deien que era impossible, va ser ben real, en la persona de José Montilla, natural d'Iznájar, per a més detalls. Així és que atenció amb la contundència d'afirmar què pot ser i què és impossible.
D'altra banda, i pel que fa l'estelada, estic segur que ningú entre els centenars de milers de ciutadans que ahir ens vam concentrar a Barcelona per dibuixar una senyera immensa tindria el més mínim problema a abandonar-la definitivament, si la senyera, la quatribarrada que diu el senador, fos realment la nostra bandera, la nostra única bandera. Aleshores sí que ens representaria a tothom, perquè aleshores sí que seríem un país normal, no com ara. Mentrestant, seguim fent de l'estelada el símbol dels nostres anhels, mentre dibuixem una senyera immensa als carrers i les places.
Mala sort, senador. Un cop més, les paraules que algú li ha dictat, no serveixen de res. I per cert, ahir, el protagonisme de la societat catalana va ser a Barcelona. Encara que imagino que la distància enorme que ens separa de Madrid (i no només geogràfica) devia impedir escoltar prou bé allò que el poble, al qual vostè es va comprometre a servir, reclama.