Ahir, finalment, les falles van se declarades per la UNESCO patrimoni immaterial de la humanitat. I ho han estat, justament, les falles del Pirineu, no des de tal o tal altre lloc. Sempre fa goig que els organismes internacionals reconeguin alguna cosa tan particular, com ara les falles, com a bé d'interès comú, com a patrimoni de tots, que cal respectar i conservar.
Ahir es va tornar a demostrar que, com ja afirmava Verdaguer -i com acostumem a oblidar-, el Pirineu és columna vertebral, espina dorsal i no barrera. Falles a banda i banda, diferents noms, diferents idiomes, diferents identitats, diferents estats, diferents administracions, però una mateixa tradició, una mateixa festa, un mateix ritual de foc que han sabut perpetuar segles i segles. Avui, les comarques del Pirineu comparteixen reconeixement, igual com històricament han compartit pastures, acords de pau, aigües o recursos forestals, perquè sempre han sabut, a cada moment, què són, què els cal i què val la pena no oblidar.
Aquesta és la realitat d'una civilització, d'una cultura, més enllà de fronteres i de documents d'identitat. La geografia -la terra, si voleu- sempre acaba imposant la seva llei, malgrat tots aquells que al llarg dels segles han volgut fragmentar i tirar línies invisibles en nom d'imperis, monarques o revolucions.
Avui, el Pirineu i la gent que hi viu, adquireixen el deure de preservar-se en el temps, igual com han sabut fer fins ara i recordar-nos, amb les seves falles a l'espatlla que som el que som i que no volem deixar de ser-ho, per més que evolucionem, per més idees que importem i per més ratlles que dibuixin sobre el nostre país. Les falles en són testimoni.
