Ja ho diuen, que una d'aquelles coses especialment desagradables és acostar-te a algú esperant un petó i rebre una bufetada. Tots tenim l'experiència de saber què passa quan les nostres expectatives no tenen la resposta esperada per part de la realitat, i no és gens agradable. Doncs això, justament això, és el que ha passat a l'unionisme tronat que se les veia molt felices amb la detenció del president Puigdemont i que en pocs dies ha vist com ha passat de ser la presa definitivament abatuda, a caminar lliure pels carrers i, a sobre, amb una contundent negació del suposat delicte de rebel·lió.
Esperar un petó de la justícia alemanya i rebre una sonora plantofada en tota la galta. Això és el que ha passat. I no només de la justícia alemanya, sinó també de la belga, la suïssa i l'escocesa. Tot un reguitzell de bufetades en poc temps. I què es pot fer, davant d'això? Segurament, moltes coses. En el cas d'Espanya, ara mateix, només una, la mateixa que sempre ha practicat quan les coses se li han girat en contra, fins que li ha arribat el moment d'acotar el cap, claudicar i sucumbir a la trista derrota: atacar amb virulència i tancar-se en ella mateixa.
Dos exemples: les declaracions generalitzades de rebuig a aquella Europa que hores abans era garantia de tot i que ara és l'encarnació de tots els pecats, juntament amb un mal dissimulat intent d'atiar el gust per l'autocràcia, al més pur estil franquista, i les soflames incendiàries d'algun que altre periodista animant a segrestar ciutadans alemanys o a atemptar contra locals de la mateixa nacionalitat. Per cert, en aquest segon cas, la policia del país verbalment agredit ja ha pres nota, per si de cas calgués prendre mesures contra unes amenaces molt més incendiàries que un innocent nas de pallasso, pel qual es demanen 14 anys de presó, en aquesta democràtica Espanya.
Gir de guió important, el d'aquests darrers dies en un afer que ha passat de qüestió domèstica francament fàcil de resoldre amb un mínim d'intel·ligència, a una qüestió de política internacional d'imprevisibles conseqüències, ara mateix. Sigui com sigui, cada hora que passa, el règim espanyol (i la seva oposició) es mostra més i més hereu del franquisme del qual prové, no ens enganyem, i la justícia espanyola ofereix la seva imatge menys justa. Tot un èxit.