per en 13 Agost 2018
273 Vistes

Doncs va ser que no.  Un cop més, l'atzar, en aquesta ocasió vestit de núvols de tronada estiuenca, ens va privar de l'espectacle dels perseids creuant el cel.  Les llàgrimes, ahir, no van ser les de Sant Llorenç, sinó la pluja que va refrescar l'ambient i que ens va deixar ben freds.

Ben mirat, això d'ahir prou que podria ser una metàfora del que va passant els darrers mesos.  S'anuncien coses, hi posem les ganes i les esperances i, a l'hora de la veritat, apareix qualsevol circumstància i ho esguerra tot.  Aleshores, ve allò de repetir que mai no havíem estat tan a prop del que sigui, que anem per bon camí i tot plegat.  Doncs ahir el mateix;  mai, des de fa un any, ho havíem estat tan a prop del dotze d'agost, data òptima per mirar al cel, però ja ha passat, amb molta més pena que glòria, i ara només ens queda confiar que els núvols escampin i que ens puguem aconsolar amb una menor intensitat de meteors, amb una mica de sort, aquests propers dies.

Expectatives i realitat.  De vegades ben compassades i de vegades cadascuna al seu ritme.  Ahir, la segona no va fer ni cas de la primera.  Però aquí estem, i seguirem esperant i confiant.  Ben mirat, no ens en queda d'altra.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.