Una de les grans pors del PSOE ha estat, històricament, aparèixer al costat del PP, llevat que vulgui jugar a fer d'estadista responsable. El problema afegit que té aquesta por visceral és que, de tant en tant, porta a situacions ambígües, incòmodes o, directament, impossibles de justificar.
Dissabte passat, Rubalcaba, en la seva pastoral als socialistes catalans, després de constatar que la situació a Catalunya és complicada i encara pot empitjorar (depèn de qui s'ho miri, això d'empitjorar), es depatxava culpant el PP de tots els mals actuals del nostre país per haver atiat l'anticatalanisme en el passat. No seré jo qui negui aquesta afirmació, inqüestionable d'altra banda, però potser caldria demanar-li al líder socialista de quina formació política eren els que parlaven d'haver passat el ribot a l'Estatut, o els que el van portar al Constitucional (en paral.lel al PP), o els que van mentir amb allò de l'"apoyaré el estatuto...", o els que l'endemà mateix de l'aprovació al Parlament presentaven una bateria d'esmenes al Congrès i, sobretot, on era ell mateix en aquesta època.
Em resulta d'un cinisme insultant l'actitud de Rubalcaba i els seus acòlits, que no tenen cap pudor a fer front comú, amb els seus hipotètics rivals, per tal d'aturar les aspiracions de Catalunya.
Tant costa admetre que, si més no, en això pensen el mateix que el PP? Doncs sembla que sí que els costa d'admetre-ho, encara que cada dia sigui més evident, per més lletja que els sembli la foto. Els tàndems Rubalcaba/Rajoy i Navarro/Sánchez-Camacho funcionen perfectament. I des del PP, almenys, no s'estan de dir-ho.
