Ja tenim Pedro Sánchez d'excursió per Catalunya, a veure si aconsegueixen no perdre del tot bous i esquelles enmig de la tendència electoral que fa uns anys que arrosseguen (o que els arrossega).
Ara mateix, poca transcendència té la visita, més enllà del babeig habitual dels seus escolanets. I dic que té poca transcendència perquè no aporta res, absolutament res, de nou. Ja fa temps que el PSOE va perdre el nord ideològic i navega en un discurs entre allò de "si no hi vas, ells -el PP- tornen", la igualtat per damunt de la identitat, una espanyolitat fèrria, i una mena de fantasia federalista que supera, de llarg, en distància de la realitat, aquell federalisme asimètric que propugnava un Maragall ja oblidat pels que van ser els seus. I amb això pretenen bastir una majoria de canvi i de renovació. Francament, crec que aquí ho tenen molt complicat.
Catalunya ja no és la dels anys vuitanta, ni la dels noranta, ni la dels tripartits. I ells encara no se n'han adonat. Suposo que és la ceguesa pròpia de qui viu en un palau d'ivori ben lluny de la realitat, per més que els agradi fer-se fotos amb padrines amb bata i davantal. Això, o la incapacitat d'articular propostes que puguin engrescar una societat farta de fer tombs i tombs en cercles, per no arribar mai enlloc. Realment es pensen que poden confiar que ells mateixos o ningú a Espanya estigui disposat a pactar un referèndum d'independència? De què!
Que acabi de passar uns bons dies a Catalunya, senyor Sánchez, i tanqui, si us plau en sortir (i no s'equivoqui de botó, si més no de l'ascensor per baixar).