Realment, vivim temps en què els canvis es produeixen a una velocitat que fins i tot arriba a espantar. El darrer exemple de velocitat vertiginosa en el canvi és el que està protagonitzant Podemos. Qui recorda, a hores d'ara, les propostes i principis de la gran revelació de les passades eleccions europees? Costa, realment costa, veure que aquell partit és el mateix d'avui. I això per no imaginar que pot arribar a ser el mes de setembre, en plena campanya electoral nostra.
El partit que ha fet i fa bandera de la lluita contra el poder establert, la casta famosa, és el mateix que ha afirmat que Botín i el seu banc no eren casta, que el nou rei (un rei) tampoc, que això que Catalunya pugui decidir el seu futur és pura fantasia, o que es permet llençar Vivas a l'exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil, que es veu que tampoc no deuen ser casta. Juguem a endevinar qui vindrà després? La Conferència Episcopal? l'Audiència Nacional? La cabra de la legió? Qui ho sap. Com que es veu que aquí no sobra ningú, potser només seran casta els seus adversaris polítics tradicionals.
Situats en l'escenari electoral català (l'altre cada dia m'importa menys perquè no en podem esperar res) em sorgeix una pregunta: quant trigaran a confluir plenament amb Ciutadans? Vista la deriva ideològica dels uns i les expectatives dels altres, m'atreviria a aventurar que no gaire. En qualsevol cas, a veure com de lluny són quan arribi la tardor, veient que cada cop més comparteixen manca d'arguments ì respostes polítiques clares, una posició prou similar respecte a Catalunya i Espanya, i una imatge construïda sobre la demagògia i la televisió.
Què en veurem de coses.
