Hi ha coses, situacions, fets, que mereixen una atenció immediata, en el moment que passen, però que reclamen una certa distància crítica que permeti mirar-los en perspectiva, per poder-los entendre i valorar com mereixen, més enllà de la immediatesa. Un bon exemple del que intento dir és el que passa cada anys als Sanfermins, en relació amb les violacions. I encara rai que des de fa un temps, surten a la llum, se'n parla públicament i comencen a deixar en evidència els culpables. Altra cosa és imaginar que un dia puguin arribar a ser cosa del passat.
S'han publicat diferents articles prou assenyats sobre la violència masclista més quotidiana i anònima, aquella que dóna dret a abusar d'una dona pel simple fet que és dona i perquè, per tant, ha d'estar sempre a disposició del mascle de torn. Potser sona dur, però negar aquesta mena d'atavisme primitiu tan arrelat encara és tancar els ulls davant d'un autèntic drama que es repeteix constantment. Un d'aquest articles és aquest que us enllaço i que penso que val la pena llegir amb calma, perquè posa el dit a una nafra cruel i massa habitual que no s'acaba de tancar mai perquè sempre hi ha la culpabilització latent de la víctima, que sempre tendeix a restar culpa al violador.
Tant si és un guàrdia civil, com si és un jutge, si aquells que se suposa que ens han de protegir passen a ser agressors, d'una manera o altra, malament rai. I aquesta és la realitat, en massa ocasions. Ahir vaig veure una pel.lícula que recrea com es va arribar a desxifrar el sistema d'encriptació d'Enigma. En un parell d'ocasions se cita una frase que ve a dir, si fa no fa, que de vegades les persones que menys ens podem imaginar són capaces de fer coses que no podíem ni imaginar. Una gran veritat, en el cas de la pel.lícula a fi de bé o, en el cas que ens ocupa, per mal. I així anem fent, tot esperant el Chupinazo de l'any que ve, o qualsevol festa major o festeta de torn de qualsevol poble, ciutat o vila.