Què podem fer quan fins i tot les tradicions més nostrades ens fallen? Aquesta setmana esperàvem l'estiuet de Sant Martí, però res. Se'ns ha amagat rere la boira, sota la capa d'una tardor consistent, de plom.
No és estrany que les coses no acabin sortint com imaginem, ni com caldria esperar, ni com ens agradaria, però això no treu que, quan passen segons quines coses, no ens caigui un tros de món a sobre.
I ara què, Sant Martí? Què farem? Doncs si fa no fa el de sempre: confiar novament, i esperar que, un cop més, els sants tinguin vuitada, i que aquest estiuet que se'ns ha fet esquiu acabi apareixent, encara que sigui una mica a deshora. Paciència no ens falta. Estem molt -massa- acostumats a esperar i a superar la decepció de les expectatives que no es compleixen, perquè, en el fons, quan res no és a les nostres mans, no podem fer altra cosa que esperar que sigui demà que surti el sol.
Diuen els meteoròlegs que la se setmana que farà bo. Confiem que el seu pronòstic sigui encertat i que la nostra frustració d'una setmana grisa i ja superada sigui definitivament només un lleu record. Per nosaltres que no quedi, encara que contra el temps no puguem res.