Estem sols. Som molts, això és cert, però estem absolutament sols. Si algú encara podia imaginar que a Espanya algú, des de la política institucional, pot entendre'ns i contribuir a superar el sostre mental del franquisme, ja ens en podem anar oblidant. Només ens tenim a nosaltres i a les nostres capacitats.
Fa uns dies llegíem que la gent de Podemos havia fet una mena d'acte de constricció laic i havia reconegut que posicionar-se a favor d'una consulta pactada a Catalunya havia estat un error que els va passar factura electoral. Així és que, ni referèndum ni res. Constitució, constitució i més constitució, i el que dicti el govern del PP. D'altra banda, ahir mateix era el PSOE qui rebutjava una proposta de suport incondicional per part d'ERC i Junts per Catalunya en una hipotètica moció de censura que fes caure Rajoy. Finalment, ni moció de censura, ni ganes. Seguidisme del líder popular i punt. I encara tenen la barra de dir-se esquerres.
Espanya ha desenterrat, sense cap vergonya, les seves modernes arrels franquistes, i ja els va bé haver-ho fet. Potser sí que serà cert que no saben viure en democràcia i que només entenen la primitiva llei del més fort. Els fets recents ho avalarien aquesta tesi amb claredat i contundència. Mentrestant, segueixen provant de teixir un relat que, si ens el poguéssim mirar ens perspectiva ens faria riure, i molt, perquè no acaben de tenir clar si el president Puigdemont és un pròfug o si vol que el detinguin. En qualsevol cas, em temo que ni una ni l'altra. Un pròfug aniria fugint i no donaria senyals de vida, i no és el cas, i si realment volgués una detenció, només li caldria treure el nas per la Jonquera, o per qualsevol altre pas fronterer català, per a major glòria de la Guàrdia Civil i per a descans del CNI i de la fiscalia.
Un cop més, com en tants altres aspectes de la vida, ens adonem que, malgrat les bones intencions i les grans declaracions, estem sols, nosaltres i els nostres, i així anem fent, no necessàriament sense èxit. Oi que no? Doncs això.