Avui, el mateix, però més. Avui, el mateix que fa un parell de dies, a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (poques vegades el nom d'una cosa ha tingut tan poc a veure amb la seva realitat), però amb protagonistes diferents. El president Mas entrant-hi a declarar, una pila de gent donant-li suport a l'entrada, la premsa espanyolista d'allà i d'aquí fent-hi tanta sang com podran, els polítics de tota ideologia demanant respecte i independència (la dels tribunals), amb un cinisme que fregarà, un cop més, la indecència...
Ja la sabem, aquesta història. I no caldria. Però així és Espanya, i mentre en formem part ens seguirà tocant patir espectacles tan lamentables i tan poc democràtics com el d'avui. Ah! Per cert, vull remarcar el silenci sepulcral de la progressia esquerranosa hispànica i el dels autoproclamats intel.lectuals espanyols. Un cop més queda clar que per a segons què, no hi ha dretes ni esquerres, ni conservadors ni progressistes. Quan es tracta de nosaltres i d'atacar les nostres institucions, tots, absolutament tots, són el mateix.
Estem sols. Tan absolutament sols que fins que no ho estem del tot, no serem nosaltres. Avui, davant del TSJC, per més gent que hi hagi, més sols estarem tots plegats. Cap esperança ni cap futur més enllà de nosaltres. Avui en tindrem una nova prova, ara que aquells que es veu que ens estimen tant es pensaran que han caçat la gran presa, encara que només tinguin una foto ridícula. Democràticament ridícula.