per en 16 Juny 2015
410 Vistes

Començo a pensar seriosament que estem condemnats a no ser mai lliures.  No és que els catalans estiguem mentalment, sociològicament o històricament incapacitats per a ser un país independent, però començo a creure que els nostres representants polítics sí.

D'alguna manera és com si la capacitat d'imaginar el futur de la classe política funcionés a la perfecció fins que s'arriba al moment del pas definitiu, aquell que ja no té marxa enrere.  Aleshores, una mena de pànic escènic, històric o com vulgueu, els fa inventar mil arguments, tots molt lícits i molt respectables, per fer un tomb estrany i deixar de seguir endavant.  Això no és tacticisme, és vertigen o covardia, digueu-li com vulgueu.

Cada dia que passa tinc més clar que l'onze de setembre no tindrà res a veure amb els darrers i que el 27, si finalment hi ha eleccions, no serà altra cosa que una oportunitat, ben explotada per uns i altres, per canviar noms al Parlament i al Govern.  Eleccions plebiscitàries?  I tant que sí, que ho seran.  A la vista dels resultats, segur que els partits unionistes bramaran en defensa de la voluntat de seguir com fins ara, expressada a les urnes.  Ells seran els que les faran plebiscitàries, no nosaltres.  I els ho haurem posat molt fàcil.

Començaria a ser hora -si és que encara hi som a temps, cosa que dubto- que els suposats partits independentistes, fessin alguna cosa assenyada, perquè l'ocasió històrica és única i, si la deixem escapar, no es repetirà en dècades.

Entre els uns i els altres, començo a sentir molt soroll, massa obvietats buides i poques paraules clares.  Començo a tenir la clara sensació que se'ns estan ben bé rifant per mirar d'aconseguir quatre escons, uns anys més.  És trist, però em temo que som a les portes de la gran decepció, que vindrà a sumar-se a la gran depressió que encara patim.

Publicat a: Actualitat