Fa 3 dies, el diari El País publicava una entrevista a Laura Ester, portera de la selecció espanyola de waterpolo que, poques hores després, aconseguiria el campionat del món d'aquest esport i que passaria a formar part del millor equip del campionat.
Tots els mitjans s'han fet un ampli ressò del triomf de las guerreras. Però més enllà de tota aquesta maquinària propagandística que s'ha posat en marxa, em quedo amb algunes de les idees que apareixen en aquella entrevista prèvia a la final. En concret: que es pot estar competint sempre davant una grada amb una cinquantena de persones i arribar a campiona del mòn; o que el f et de ser la més menuda, en el seu moment, la va dur a una porteria on s'ha fet enorme; o la seva capacitat per viure i assaborir cada gol del seu equip des de la solitud de la seva posició. I sobretot, la voluntat inquebrantable i la seguretat en les pròpies possibilitats.
Crec que aquestes idees resumeixen a la perfecció què és realment l'esport. L'essència de l'esport, si voleu, tan allunyada dels contractes immoralment milionaris als quals ens té acostumats el futbol, per exemple, o a un seguiment mediàtic que cada cop és més aprop de la notícia sensacionalista de premsa groga o rosa que de la crònica esportiva.
Però és el que tenim. Uns tenen la fama i altres carden la llana. I la llana, en aquest cas, és tot allò que realment té de positiu la pràctica esportiva. I també el fet que la Laura sigui barcelonina, de Sants. Catalana com nou de les 13 jugadores de l'equip espanyol.
Algun dia, espero que no massa llunyà, nosaltres tindrem la fama i també cardarem la llana, i ho haurem de saber fer amb l'actitud esportiva i competitiva de la Laura, que molt més que guerrera és esportista, en el sentit més ampli i més pur de la paraula.
