Avui s'inaugurarà una nova edició dels Jocs Olímpics. Deixant a banda tots els problemes organitzatius, i totes les deficiències que es veu que encara s'han de resoldre en alguns aspectes, aquesta serà la gran trobada de l'esport universal. Enguany, però, comptarà amb un element nou que em sembla que val la pena destacar: un equip que, sota bandera olímpica, per primer cop a la història, agruparà esportistes refugiats; esportistes que haurien de competir per Síria, la República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Etiòpia, i que no ho podran fer.
Aquest nou combinat (mai més ben dit) ha estat acollit pels mitjans i per l'opinió pública en general amb satisfacció, com una mena de reconeixement als milions de persones desplaçades per la guerra. A mi, però, que de tant en tant m'agrada anar contracorrent, em sembla la representació més evident del fracàs de la humanitat, incapaç d'aturar les guerres, incapaç d'oferir una acollida digna als refugiats (Europa és el paradigma de la vergonya, en aquest sentit) i que renta la seva consciència amb cataplasmes com aquesta.
Me n'alegro, i molt, pels deu esportistes que podran competir en aquests Jocs, però des de la pena que suposa admetre la condició de refugiat gairebé com a carta de nacionalitat d'enlloc. En qualsevol cas, una realitat molt allunyada d'aquell Citius, Altius, Fortius (més ràpid, més alt, més fort) del lema olímpic. Enguany se'ns queda curt i caldria un Humanus ("més humà", disculpeu si el mot llatí no és el que correspon) que fes innecessàries solucions com la d'aquest equip d'esportistes sense país.