Eduard Punset va dir que la felicitat és a l'antesala de la felicitat. De manera similar, l'espera deu ser l'antesala de tot allò que ens passa. Ben mirat, esperem constantment. Esperem que neixi un fill, esperem un resultat, una resposta, la sortida d'un tren, o algú que hi arriba; esperem que la vida ens vagi millor, que ens toqui la rifa, la felicitat, potser fins i tot l'amor; i esperem, algun dia, també la mort, la nostra o la d'aquells que sentim a prop.
Esperar pot ser emocionant i agradable, però també pot ser dolorós. Pot ser l'estona que precedeix la felicitat, o l'entrada als inferns. Així i tot, esperem. Esperem sempre, perquè no podem fer altra cosa, perquè el futur no depèn només de nosaltres, i perquè tot sovint no el podem controlar, ni fer anar per allà on voldríem, ni al ritme que ens agradaria
Esperem. I quan l'espera s'acaba, arriba la realitat esperada. O temuda. Aleshores, de vegades, també arriba la buidor de saber que, en el fons, estàvem esperant allò que no volíem que passés. És llavors que ens agradaria poder tornar enrere i seguir esperant més i més, encara, Però ja no hi ha retorn, i s'obre de bat a bat, davant nostre, la porta cap a alguna altra realitat, sempre plena d'interrogants, de noves incerteses i de més i més esperes.