Potser sí que tenien raó aquells que ja fa uns segles van parlar del gran teatre del món i de la vida. De fet, tots plegats som actors, directors o espectadors en algun moment o altre. Els anys ens van donant o prenent papers, i així que passa el temps, anem fent-nos més assidus del pati de butaques per contemplar, cada cop a més distància, la comèdia o el drama dels altres, especialment d'aquells que ens són més propers: amics, família, fills... amb l'única exigència de pujar a l'escenari, de tant en tant, com en aquelles representacions en què els actors necessiten la interacció directa amb el públic, perquè així ho exigeix el guió.
Personalment, cada dia em vaig fent més a la platea i gaudeixo més de l'espectacle d'aquells que fins no fa gaire encara necessitaven alguna que altra ajuda per tirar endavant. He vist com han crescut, com han anat creant i adaptant els seus personatges i com, en un moment donat, ja són ells i el seus companys de repartiment els que omplen l'escena. I de quina manera.
Sempre m'ha agradat mirar, recrear-me, fins i tot, en la contemplació d'un paisatge, d'una obra, d'una multitud o d'una persona i aprendre una mica de cada detall, de cada gest. Però quan el que mires és allò que d'alguna manera o altra has contribuït a fer realitat, la satisfacció és immensa i el plaer de poder ser finalment espectador, la major de les recompenses. Que no s'aturi l'espectacle i que en gaudeixin els actors, que el seu gaudi i el seu èxit seran els nostres.