Cal fer un salt enrere en el temps i situar-nos a principis dels ans 80 del segle passat per anar a buscar una època en què uns ajuntaments democràtics, tot just retrobats -molts d'ells socialistes, dit sigui de passada-, van dur a terme l'empresa titànica de recuperar els carrers i les places per a la ciutadania, per a la lliure expressió de tota mena d'idees i de propostes culturals, artístiques, polítiques, cíviques... Es tractava, al capdavall, de retoranr l'espai públic a la gent; uns espai públic segrestat durant dècades per la policia, en tant que garant de l'ordre i la pau oficial, i per l'església, l'exèrcit i les autoritats, per als actes públics, sempre oficials, del franquisme. Era el moment de recuperar les festes tradicionals, el carnaval, les manifestacions, els espectacles... En resum, les llibertats i la democràcia.
Resulta curiós -i indingnant- que avui mateix siguin els hereus d'aquells alcaldes, molts dels quals encara tenen la barra de proclamar-se socialistes, els que prohibeixin que els espais públics siguins espais de lliure expressió, en el sentit més ampli de la paraula, i vulguin retornar-los a la buidor de la convivència oficial, o a ocupar-los només amb aquells actes que ells mateixos presideixen i on exibeixen sense cap pudor el seu suposat poder. Aquesta actitud és totalment esperable de Ciutadans, perpetuadors del llegat més cruel del feixisme franquista, però fa mal comprovar, que també les suposades esquerres pugen amb fruïció al carro ja gairebé desbocat de la repressió que patim.
Els espais públics, els carrers, les platges i les places de les nostres ciutats i pobles han de ser espais de trobada, on puguin conviure tota mena de maneres de pensar i d'opinar, no quiròfans asèptics on s'amputin el lliure pensament i la llibertat d'expressió, i molt menys encara, quan es fa amb el cininsme d'uns suposats valors democràtics que anem deixant pel camí, a una velocitat vertiginosa, cada dia que passa, entre la ràbia irracional d'alguns i la complicitat vergonyant d'aquells que ja només poden aspirar a mantenir quotes de poder a qualsevol preu. Fins i tot al de la indignitat política i personal.