Passejant per aquest suggeridor i estrany univers que és Internet, ahir vaig ensopegar amb una frase que venia a dir que escriure és acariciar en la distància; en llegir-la vaig pensar com és d'important escriure. Qui no sap, ni que sigui per la literatura o el cinema, de la importància de les cartes d'amor, de les cartes des de terres llunyanes, de les cartes de la mili, de les notes de condol, fins i tot, o de les senzilles i coloristes postals enviades des de llocs estranys durant les vacances? Semblava que el telefon, que la immediatesa de la paraula dita acabaria amb el text escrit, però no. Fins i tot en temps vertiginosos com els que vivim, l'escriptura, una nova escriptura molt simple, si voleu, amb una mena de nou alfabet farcit d'emoticones, venç la veu.
Escriure implica pensar, reflexionar mentre símbol a símbol anem construint el missatge. Inclús en els breus missatges de Whatsapp, impulsius i àgils per definició, hi ha un procés de creació molt més lent que el pas de la idea a la paraula, i també un petit marge per corregir allò que s'ha pensat i s'ha escrit, abans de fer-lo arribar a destí. És aquest breu instant de reflexió final que no ens concedeix la paraula, que un cop surt de la boca ja no té remei.
Escriure, hi estic d'acord, és acariciar des de lluny. La seducció de les paraules, el misteri que es va desvetllant durant la lectura d'un text escrit, difícilment poden ser superats per la paraula pronunciada de manera espontània. Cert que escriure també pot ser fustigar des de lluny, però avui em quedo amb aquesta versió més amable de l'escriptura, amb la seguretat que tothom que ha sentit la dolçor d'una carícia escrita sap valorar tot el que unes ratlles amb taques de negre sobre blanc poden arribar a transmetre.