per en 6 Agost 2015
458 Vistes

És molt trist constatar el poc que ha costat passar de pensar que els mileuristes eren unes pobres víctimes empobrides, a considerar-los uns autèntics privilegiats.  El més trist, però, és que encara hi hagi molta gent, tant a nivell polític com empresarial (molta més que no ens pensem), que consideri que encara gràcies que es cobri per treballar.

Potser semblarà una mica temerària aquesta afirmació que acabo de fer, però si mirem les declaracions d'una diputada popular canària, em sembla que no tant.  Afirmar que amb una mtija jornada (que sovint acaba sent sencera) per un un sou de poc més de 300€ és un bon començament em sembla una autèntica apologia de l'esclavisme.  Potser tindria raó si parléssim d'estudiants que compatibilitzen una mitja jornada laboral amb una altra d'estudis, però no és el cas.

Tots sabem el pa que s'hi dóna, ara mateix, al mercat laboral, on les 14 pagues són història, on les jornades s'allarguen i els sous s'escurcen, i on els drets del treballador només són un breu record en un racó de la memòria dels més grans.  Amb aquest panorama, apostar per sous que perpetuen la pobresa a les famílies com a suposada fòrmula de recuperació econòmica és tant com apostar per l'explotació institucionalitzada per enriquir uns pocs a costa de la majoria.

Per cert, on són els sindicats?  En vaig perdre el rastre ja fa anys, mentre anaven caient les retallades de sous i de drets.

Aquest és l'escenari, ara mateix.  Defensar aquells que l'estan fent possible i que el justifiquen em sembla una irresponsabilitat que només puc entendre des de la veneració de l'esclau cap al seu amo, perquè el manté amb vida.

Publicat a: Actualitat