Que fa que hi hagi dies magnífics i dies penosos? Què fa que allò que sembla que comença bé acabi fatal? Per què tendim a embolicar-nos amb la culpa quan les coses, senzillament surten malament, o quan les fem malament? Per què tot es torna tan fràgil i tan inestable quan depèn exclusivament de nosaltres mateixos?
Suposo que són coses del gènere humà, o de les manies i rareses individuals. Suposo que davant de l'error tothom reacciona com bonament pot, amb indiferència, amb responsabilitat, o amb duresa fins i tot. Però l'error -i la culpa, aquest sentiment odiós que l'acostuma a acompanyar- tenen efectes secundaris, com ara la por als nous errors, l’excés de prudència -que fins i tot paralitza-, o la inseguretat mateixa.
Qui no ha sentit mai totes aquestes sensacions? Qui pot afirmar sense rubor que mai no ha estat conscient d'equivocar-se? Segurament ningú. Però després de l'error, la culpa i les pors, torna la necessitat de seguir, de recomençar, amb un nou estrip a l'ànima o a l'ego, però amb la consciència clara que res no acostuma a ser definitiu; potser, a tot estirar, irreversible, però no definitiu, perquè sempre acostuma a haver alternatives i solucions noves.
I arribats a aquest punt, val la pena respirar a fons i recordar aquell entranyable "demà serà un altre dia", d'una irrepetible Scarlett O'Hara. Tot un cant a l'esperança i a l'afany de superació, o a la supervivència.