Aixequem els més meravellosos castells a l'aire i, al mateix temps, engendrem els monstres més terribles a dins del nostre cap. Som així d'estranys, de duals, de contradictoris. Ens movem entre el bé el mal, el tot i el no res, el yin i el yang, entre la vida i la mort, entre l'eufòria i el desconsol, el blanc i el negre, el dia i la nit... entre qualsevol cosa i la contrària, al capdavall. Quin estrès, no acabar de trobar mai la fina línia de l'equilibri.
El resultat de tot plegat? que acostumem a patir. Patim perquè els castells mai no arriben a ser del tot reals, i encara patim més perquè els monstres d'un futur que mai no serà, però que podem imaginar, ens fan por i ens paralitzen, igual com en els somnis infantils. I entremig, se'ns passa la vida de debò, la de cada dia, la de la realitat, sense somnis impossibles ni pors absurdes. Aleshores, si per qualsevol casualitat, gràcies a algú que ens dóna un cop de mà, o potser fins i tot sense cap motiu aparent, aconseguim un petit instant de lucidesa, ens adonem que estem fent el passerell.
Però què hi farem. El nostre cap acostuma a funcionar així, com si no tingués mai prou de res, ni bo ni dolent. Avui és diumenge, un bon dia per mirar d'aparcar les cabòries quotidianes i per viure exclusivament el present, sense dracs i sense tresors, només el present, potser poc emocionant, potser poc seductor, però real, ben real. Avui penso que val la pena recordar la sòbria serenor de la gran Scarlett O'Hara i la seva mai prou reivindicada frase final: "demà serà un altre dia", pronunciada amb cansament i amb esperança.