Ha tornat la pluja, però com acostuma a passar, de patac i sense seguida. És que ni el temps sap trobar el punt d'equilibri necessari per fer bé la seva feina. De fet, ben mirat, nosaltres també som una mica el clima i fins que no trobem l'exacta mesura de les coses, seguim un moviment pendular que ens duu d'un extrem a l'altre, abans no trobem l'equilibri.
No sé si serà la proximitat del mar, o la història que carreguem sense ser-ne prou conscient, la dieta, o fins i tot la climatologia, però som gent de contrastos, d'extrems fins i tot. Ens costa trobar la justa mesura entre l'eufòria i el malestar, entre l'alegria i la tristesa, entre el massa a prop i el massa lluny, entre el tot i el no res, entre el coneixement i la ignorància, entre l'amor i l'odi, entre la solitud i la companyia, entre la desmesura i la moderació, entre la passió i la indiferència, entre la llum i la foscor, entre la frugalitat i els excessos, entre la rauxa i el seny.
Vivim constantment perseguint alguna cosa que desperti els nostres sentits, les nostres passions, cadascuna de les nostres emocions, per trobar una mica de sentit a la rutina i a la mediocritat, i acostumem a passar-nos de frenada, si fa no fa com la pluja que o bé s'amaga o bé es deixa anar. Però som humans i, parafrasejant el poeta, és humana nostra mesura. No en sabem més. L'encertem o errem. Anem massa lluny o ens quedem curts. Però potser això mateix és la vida: intentar un equilibri que ens aporti una mica de felicitat en tot el que fem. Segurament l'únic que, en el fons, busquem i té sentit: mirar de ser feliços.
Ha tornat la pluja i, com una cortina translúcida, va baixant el teló d'un estiu calorós, ardent. Arriba, a poc a poc, però sense treva, la tardor, i amb ella l'oportunitat d'un trànsit suau perquè el fred no ens agafi desprevinguts. Estiu, hivern, calor, fred... sempre contraris, sempre complementaris. Enmig, nosaltres i els nostres equilibris, de vegades impossibles, i de vegades ben trobats.