Amb una mica de ressaca i una altra mica de mandra. Així comencem aquest any. Sí, d'acord, ja fa una setmana que hi som, però ben bé és ara que reprenem la rutina, deixant enrere els guarniments i maneres de fer nadalencs i recuperant les rutines quotidianes. I això sempre fa una certa mandra, incrementada en aquest cas pels ressons d'algun que altre excés.
Com que aquesta mena de retorns a la realitat sempre són complicats, caldrà mirar de fer-ho amb una certa calma, i més si tenim la temptació de rellegir la premsa d'aquests darrers dies i comprovar que les properes setmanes vindran marcades per qüestions tan atractives com el rescat encobert de Sacyr i la seva obra marca Espanya al Canal de Panamà (no dubteu que l'acabarem pagant tots nosaltres, per variar), les crides de la Casa Reial perquè s'acabi la instrucció dels casos que l'afecten directament (això de la independència de la justícia cada dia sona més a ciència ficció) i, en clau més propera, entre l'entrada o no d'ERC al Govern (cada dia em temo més que això dels pactes d'estat són només paraules boniques) i una consulta que per més suport popular que tingui comptarà amb l'oposició radical d'aquells que fa dècades que defensen que res canvïi, des de posicions ideològiques suposadament diferents i oposades.
Amb aquest panorama, no em direu que la mandra no està més que justificada. Malgrat tot, pastilleta per a la ressaca, si cal, i apa, via fora, que amb aquests bous hem de llaurar. Tot i que no estaria de més anar deixant alguna que altra bestiola grossa ben enrere, ni que només sigui per salut social (i gairebé mental).
