"Viatge a Ítaca" és una cançó que Lluís Llach va publicar l'any 1975, fa una mica més de quaranta anys i que ha anat passant per diferents etapes, pel que fa a presència social, sempre més o menys com banda sonora d'una recuperació nacional, i que ha viscut, especialment el títol, una segona joventut aquests darrers anys, amb tot això del procés cap a la independència.
Sempre es bo recordar els clàssics, no seré jo qui m'hi oposi. Però amb els clàssics es corre el perill de no evolucionar, de no anar més enllà de savis conceptes expressats amb paraules encertades. I una mica és el que em temo que ens ha passat aquests darrers anys, que hem viscut entre sàvies idees ben articulades, però prou.
Una altra cançó interessant és "camí d'enlloc", de Pep Sala, un tema publicat el 2004, fa poc més d'una dècada i que, vist amb una mínima perspectiva, tenia alguna cosa de profètic i que, al capdavall, ha esdevingut una mena de contrapunt de l'Ítaca aquesta que tant ens emociona.
Així som els catalans. Entre l'èpica mítica i el fatalisme. I el greu del cas és que no ens en sortim d'aquest moviment pendular que ens fa anar i tornar d'un lloc a un altre, d'una idea a una altra, però sense abandonar mai aquesta tan ben coneguda zona de confort. Aquesta mena d'autèntic oasi on seny i rauxa es neutralitzen i s'equilibren.
És molt cansat imaginar que has salpat cap a Ítaca i comprovar que la tripulació no sap, no vol, o no pot, anar enlloc. I el perill és que a meitat de camí entre l'èpica i el fatalisme, sempre hi ha el ridícul que anuncia la tragèdia.