Començo a pensar que la demagògia, o el seu parent proper que seria allò de pujar al carro guanyador, s'està instal.lant d'una manera molt perillosa, a casa nostra, aquests darrers temps.
Si amb la confessió de Jordi Pujol del seu frau fiscal ja vam haver d'aguantar tota mena d'exclamacions i d'escenificacions properes a la desmesura, moltes de les quals venien de persones i formacions que més aviat haurien de pensar-s'ho molt abans de badar boca en aquest tema, ara ens trobem que diferents associacions de veïns que volen exercir d'acusació particular en aquest cas.
No dubto que tothom té dret a acudir a la justícia per reclamar allò que consideri oportú, però em sorprèn aquest moviment popular espontani en el cas de Pujol i la inacció més absoluta en multitud de casos de corrupció municipal, per exemple. Curiós, si més no.
També em resulten sorprenents les darreres declaracions de Carod-Rovira fent-nos saber que coneixia el pagament de comissions il.legals a CiU. Aquestes paraules em plantegen dues preguntes: i què va fer ell al respecte en la seva etapa de govern? La segona: si tant del cert ho sabia, perquè no va traslladar el tema a la justícia en el seu moment? I més: per què ho fa públic ara, sense anar més enllà d'unes declaracions a la premsa?
No sé. No és que el frau fiscal de Jordi Pujol ni els possibles negocis de la seva família em despertin cap mena de simpatia, ans al contrari, ja que em resulta especialment greu i condemnable aquesta conducta en algú que va presidir el meu país durant tant de temps. Però em sembla que algú (o molta gent) està aprofitant les circumstàncies per a fins que segurament no tenen res a veure ni amb l'exercici de la justícia ni amb la regeneració de la política, i que em plantejo si ens faran cap favor, al capdavall.
Potser és que no entenc res, que també podria ser. Però no em negareu un cert tuf, en tot plegat.
