De vegades potser no en som prou conscients del retrocés dels darrers anys en tots els àmbits. I no serveix la crisi econòmica per justificar les retallades en drets laborals i sous, perquè aquesta autèntica marxa enrere social és molt més profunda i molt més intensa.
Pensem que hi ha unes lleis que retallen, i de quina manera, la llibertat d'expressió i d'opinió. Un acudit sobre un destacat militar feixista, explicat durant anys i anys, avui pot suposar condemna; una frase feta malinterpretada, la dels ous i les truites, pot suposar judici, condemna i execució mediàtics, encara que un jutge, reprimenda a banda, declari que no és condemnable. I és que Espanya, a poc a poc, va tornant a l'estadi mental de fa sis o set dècades, de la mà dels fills, nets i hereus dels que governaven aleshores, i això es nota pertot arreu, entre el silenci còmplice de la suposada -i descaradament lleial- oposició.
Un altre exemple? El dret a l'avortament, una conquesta social que va costar anys i més anys i que cada cop és més difícil d'exercir, en aquesta Espanya catòlica i eterna. Aquesta petita reflexió, només a tall d'exemple per demostrar com de manera implacable anem perdent bous i esquelles. I el més greu és que tot plegat perpetua maneres de fer i les grava a foc als nostres esquemes mentals. Ahir es parlava de la possibilitat d'eliminar els peatges de les autopistes catalanes, i ja s'apuntava, per als propers anys, una comissió mixta Estat-Generalitat, o algun òrgan similar. Aquesta és la visió que tenen del futur?
I és que lentament, però de manera inexorable, tot allò que havia costat tant construir es va ensorrant; això sí, pel bé de la democràcia, de la llibertat i de la sagrada unitat de la pàtria. Si us plau, mirem una mica al voltant, amb els ulls nets per descobrir la realitat més enllà de les paraules, dels prejudicis apresos i de la cridòria i pensem si aquí és on volem viure i si aquesta és la societat que volem per als nostres fills. I tot seguit, anem passant.