I després de la tempesta, la calma. Bé, suposant que d’allò d’ahir se’n pugui dir tempesta i que del que ve a partir d’avui mateix, en diguem calma. Sigui com sigui, el resultat de tot plegat m’ha recordat la imatge medieval del senyor de les terres, a cavall i envoltat d’una guàrdia ben armada, passejant-se pels carrers bruts de qualsevol poblet de les seves possessions, llençant quatre monedes a terra perquè les pleguin, agraïts, els seus vassalls.
Ahir també vam tenir per aquí tota la cort ministerial, amb la seva guàrdia pretoriana inclosa, llençant quatre almoines, esperant gratitud i servilisme. Perquè, no ens enganyem, una mena de declaració sense sentit i sense cap valor, en memòria del president Companys, o una nova promesa d’inversions milionàries en infraestructures, que ja sabem que, com totes les anteriors, no s’executarà ni de bon tros, només són almoines llençades a l’aire perquè algú les plegui. Caritat inútil d’abans de Nadal.
I de propina, el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, en una demostració clara de poder. Un canvi de nom que suposa, d’una banda, una nova reivindicació del règim del 78, d’una altra el ridícul d’aparellar l’Adolfo Suárez, de Madrid, amb el Josep Tarradellas, de Barcelona i, sobretot, una demostració més que clara de qui mana i qui decideix sobre les nostres vides i sobre les nostres legítimes demandes.
Doncs, au, arrepleguem les quatre misèries i endavant que no ha estat res. Per cert, no hi ha hagut ni els morts ni la guerra civil que auguraven els oracles d’Arrimades i Casado. Mala sort. De moment, sembla que l'únic que matarem serà el gall per menjar en família, encara que us costi de creure. Caldrà esperar una altra ocasió, a veure si algun dia els serfs es revolten i us donen la raó.