Avui és l'endemà d'un dia que no hauria d'existir, si més no de la manera com existeix als mitjans. Avui és l'endemà d'un dia que coincideix -coses que té el calendari- amb la data d'un cop d'estat. Sí, sí, d'un cop d'estat militar, com tants altres hi ha hagut i hi haurà al món, que va deixar tres anys de guerra, dècades de brutal repressió política, i encara més dècades d'impunitat i desmemòria, cosa que el fa diferent, si no únic, al món.
Costa acceptar que un cop d'estat militar encara sigui considerat com una transició política normal, entre una república democràtica i una monarquia imposada. Costa acceptar la normalitat de les catedrals que celebren misses en honor del colpista en l'aniversari del cop, en una macabra celebració de difunts (altres que el dictador, evidentment). Costa acceptar que els fills dels militars colpistes i repressors, o els fills dels banquers i capitalistes que els van sustentar encara tinguin tot el poder a Espanya. Costa d'acceptar que, després de vuitanta anys, tot sigui normal i que l'oblit i la desmemòria siguin gairebé l'única resposta a tanta barbàrie. Costa d'acceptar que les nostres ciutats i pobles encara recordin els assassins i els seus col.laboradors amb carrers i places dedicats. Costa d'acceptar la indiferència contra tants morts i desapareguts a causa de l'efemèride que ahir encara es recordava. I costa d'acceptar que encara mereixi tant de soroll informatiu, i tanta festa en determinats mitjans, un atac a la democràcia com el que es va perpetrar fa vuit dècades.
Però aquesta és la realitat. La d'un present entre la nostàlgia, el revisionisme històric, un tímid clam de justícia i una indiferència amb regust de paga extra antiga. I amb aquests bous hem de llaurar, encara que sense afonar gaire, no fos cas que trobéssim allò que no ens agradaria, mig soterrat enmig de l'oblit de l'encens i els salms.
Per sort, avui és l'endemà. I si més no fins d'aquí a un any, arrenquem el full d'un almanac molt descolorit i molt trist.