Aquesta setmana passada vam saber que el Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística oferia l'accés als prop de 350 articles de diferents diaris publicats arran del manifest Koiné. Déu n'hi do, si dóna de si la cosa de la llengua. Gairebé 350 articles en quatre dies, com aquell que diu. Alguna cosa no gira rodona.
Aquest intens i en molts moment agre i tendenciós debat evidencia que el tema del català a Catalunya és una qüestió no resolta i, en molts moments, amb pinta de seguir aturada en el passat sense gosar avançar ni una mica. Ahir, diumenge, el diari Ara regalava un curiós i vintage adhesiu amb el lema "En català, si us plau". Als que tenim una certa edat i vam conèixer el món sense internet, ens serà fàcil recordar aquest mateix element publicitari, però en la seva versió original, de fa unes dècades. Però la cosa no queda aquí. No fa gaire, amb motiu dels atacs a la immersió lingüística, va ressuscitar la Norma, una nena amb granota texana que en temps d'una Generalitat tot just recuperada, ens convidava a aprendre el català. Ara tornava per cridar que el català no es toca. Aquesta ofensiva contra la immersió també va propiciar el retorn d'altres imatges icòniques, com la del nen amb bata reclamant l'escola en català.
A mi m'ho sembla, o al pas que anem aviat tornarem a enganxar al cotxe allò d'"el català, cosa de tots" que lluïa, tota ufana també la Norma? No deixa de ser sorprenent que mentre un important grup d'estudiosos de la llengua, prou solvents i reconeguts, enceten el debat sobre el futur del català, la resta de mortals girem els ulls cap al passat per recuperar-lo, com si qualsevol temps passat hagués estat millor. Una absoluta mentida, per cert.
Costa parlar seriosament de futur de la nostra llengua amb imatges, rutines i maneres de fer que només van a retrobar el passat, com una mena de garantia de no sé què i repetint una lletania de dades tan conegudes com inútils i tòpiques. No aconseguim sortir d'una macabra roda de tòpics sobre justícia, cinema, educació, lleure i empresa, sense cap replantejament seriós de la realitat ni de què cal fer per canviar-la, més enllà d'entestar-se a veure mig ple un got cada cop més buit. Així costa molt avançar. Massa.