Comencem any, i ho fem a mig camí entre la il.lusió de la novetat, ni que només sigui perquè el calendari així ho marca, i amb la certesa que, en el fons, ahir i demà no seran tan diferents. Però tant li fa, com a bona gent que som, sempre ens agrada trobar algun motiu per encarar els dies amb ànims renovats.
Som així. Tenim la mania de seguir endavant malgrat les dificultats, les adversitats i els cops que la vida ens va presentant amb una cadència capriciosa. Caiem i ens llevem; ens cauen per tot arreu i aprenem a entomar o a esquivar i seguim, amb orgull o d'esme, tant li fa, però seguim. No sé de què dimonis estem fets els humans, igual com no sé de què estan fets els somnis. Els neuròlegs, els psicòlegs, els sociòlegs i molts altres "òlegs" segur que ens en poden dir moltes coses, però per damunt de tot, sempre hi ha algú o alguna cosa que ens anima a avançar. I el cert és que ni cal saber què és, sinó saber-ho aprofitar sempre que ens sigui necessari.
Nou any. Un nou cicle per endavant. Ens agrada tenir metes, línies d'arribada, objectius a assolir, i el ritme implacable del calendari és un bon referent. Una pila de dies per endavant i una pila d'emocions i de drames per viure. Ningú pot dir com seran, però el que sí que sabem és que caurem i ens alçarem tants cops com calgui i que tocarem el cel o visitarem l'infern mentre el cos aguanti, perquè som així de tossuts, així de constants, i perquè ens empeny la satisfacció de superar qualsevol dificultat, amb aquella íntima, gairebé secreta, dignitat que ens atorga saber que ho hem fet, un cop més.