Ahir, Sant Jordi, la festa menys festiva del món, i més festiva alhora, sense cap mena de dubte. Un dia de festa, no festiu, en què tot el protagonismes és al carrer, en mans de la gent, dels milions de ciutadans anònims que troben aquell llibre inesperat o aquella rosa que sempre parla d'amor i de sentiment. Un dia, en definitiva, en què el centre del món, per unes hores, no és a la política (ni als polítics), encara que sempre hi hagi que es resisteix a assumir-ho i faci mans i mànigues per acaparar fotos i titulars.
Ahir, Sant Jordi de roses i llibres, i de molta feina de tots aquells que ens han posat a l'abast aquests dos elements sovint tan ignorats i ahir tan presents, per a gaudi de propis i sorpresa d'estranys. Una diada extraordinàriament diferent, cívica i feta per i per a les persones, per a les que estan soles i per a les que viuen en parella (per cert, particularment visibles durant aquest dia); i fins i tot per als que ja no hi són, que també els cementiris s'omplen discretament de roses. Per a tothom.
Avui, ja amb la ressaca dolça d'ahir, i encara amb una sobredosi de literatura, voldria dedicar uns versos a tots aquells que no saben admetre que no són protagonistes de tot el que passa i tendeixen a reaccionar com no caldria, per bé o per mal, sovint amb violència, potser verbal -fins i tot disfressada de bones maneres-, però sempre fora de lloc:
"Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny."
(Salvador Espriu)