Una de les coses prou positives que ens està deixant el procés cap a la independència és que tothom del mapa polític està mostrant el seu autèntic rostre, des de l'esquerra més esquerranosa fins a la dreta més dreta. Des dels que defensen sistemàticament la imposició i la fermesa com a senyal de fortalesa, fins els que es passarien el dia al carrer protestant, per demostrar la seva progressia.
El darrer exemple el tenim en la prohibició d'interpretar una cançó, a Badalona. I és que el que em resulta escandalós no és que s'intenti prohibir una cançó (cosa ja prou impresentable, en democràcia, però prou habitual -això de prohibir- al nostre país i a Espanya), sinó sobretot que encara hi hagi gent que es pensi que avui es pot prohibir cantar alguna cosa. Aquestes són mentalitats de fa més de cinquanta anys que, pel que sembla, encara perviuen, i en càrrecs prou importants. Quantes cançons hi ha prohibides, avui? i llibres? i pel.lícules? Ara que, ben mirat, si es pot defensar que es prohibeixi votar, tot és possible.
Aquesta és la realitat d'una part de la classe política que ens governa. La mateixa que considera mesquí, antidemocràtic o nazi votar. I el més trist és que això passa a dreta i esquerra, sense distincions, com ve s'encarreguen de recordar-nos constantment les veus més diverses. I no s'hi val a dir després que les formes no van ser correctes, perquè allò que ofèn no són les formes (que també) sinó el fons, allò que realment es diu o es fa.
Realment, hi ha gent amb alguna mena de trastorn greu, i amb una mentalitat molt allunyada de la clarament democràtica que caldria esperar en ple segle XXI, en un país europeu. Però ells són així, i ho seran sempre. El gust per la prohibició potser hauria de ser considerat una addicció o una parafília, en segons qui.