Mig amagada entre especulacions sobre pactes impossibles, sobre governs en descomposició i, a casa nostra, rere piles de llibres i roses, la setmana passada vam saber que el Sindicat Unificat de Policia va presentar una querella, davant del Tribunal Suprem, contra l'actual ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, per suposada prevaricació en el nomenament del periodista Francisco Marhuenda com a comissari honorari de la Policia Nacional. Un periodista, per cert, condemnat per intromissió en l'honor d'un comissari de debò.
Un mèrit més en la llarga llista de despropòsits d'aquest trist i patètic ministre, que passarà a la història tant per la poca talla democràtica de les lleis repressores que ha promogut, com per excentricitats de la talla de condecorar mares de déu. Poc lloable, i poc digne d'un ministre d'un suposat govern democràtic, tot plegat.
De tota manera, cap sorpresa en aquesta nova demostració de companyonia i amiguisme. És la manera de funcionar, de sempre, dels governs franquistes i post-franquistes, basada en els favors a amics i afins, a canvi, sempre, d'altres favors. I la combinació un ministre de l'interior i un periodista, en una etapa en què les filtracions de tota mena a determinats mitjans i la publicació de notícies i informes més que dubtosos ha estat norma d'actuació, n'és un bon exemple.
Aquesta gent funciona així, i mai no canviarà, tant si estan en funcions com si no. Manen. I com que manen, fan el que volen, que per això tenen el poder. Així ho han fet de sempre, i així ho fan encara. I ho faran. Només una pregunta: algú pot imaginar què hauria pogut passar si un sindicat majoritari dels Mossos d'Esquadra s'hagués querellat contra el conseller d'Interior per prevaricació? Aquí rau, també, una altra diferència entre ells i nosaltres. No ho oblidem.