Avui, treva dels partits polítics, en una absurda però agraïda jornada de reflexió, abans de les eleccions més intranscendents pel que fa a Catalunya. Sobta el contrast entre el canvi de cicle proclamat des d'Espanya -es veu que la fi del bipartidisme és alguna mena de catàstrofe còsmica que anuncia una nova era- i la intranscendència dels resultats per a Catalunya. I és que quedi la cosa com quedi, per a nosaltres no canviarà res, absolutament res del que hem anat vivint les legislatures passades: mentides, humiliació i opressió. Amb més o menys diàleg, amb més o menys bones maneres, però el mateix de sempre. Ja sabem de quin cantó carrega cadascú.
En aquesta ocasió, a més, no hi haurà ni aquella vella esperança de ser decisius per apuntalar un govern a canvi de quatre molles. Ara, el paper de les formacions catalanes, amb independència de si guanyen o perden un diputat, serà irrellevant. Per tant, encarem una legislatura espanyola on no hi pintarem res. Mireu si hi pintarem poc que fins i tot, la Junta Electoral, tan dura amb el vot exterior fa uns mesos, quan havíem de votar nosaltres, ara obre la mà per facilitar que ho facin els espanyols que volten pel món. Aquest és el respecte que podem esperar de les institucions d'aquest estat.
Aniria sent hora que qui en té responsabilitat entengui que els nostres problemes, en primer lloc, els hem de resoldre nosaltres. I lamentablement, no sembla que les coses pintin gaire bé, en aquest sentit. De moment, pressupostos prorrogats, Govern en funcions i Parlament paralitzat. Segur que el nostre problema és qui guanyi a Madrid? Reflexionem-hi.