Encara que pogués arribar a semblar impossible, va morir Fidel Castro, potser el darrer gran personatge de la convulsa història de la segona meitat del Segle XX. Adorat i odiat a parts iguals, la història s'encarregarà de jutjar-lo i de posar-lo al lloc que li pertoqui, quan les passions de tota mena s'asserenin i cedeixin el pas a la mirada reposada que demana qualsevol anàlisi mínimament racional.
Sigui com sigui, el que sembla difícil de negar és la voluntat de Castro de potenciar l'educació al seu país. L'educació, aquella cosa estranya sempre lloada però sempre arraconada, a l'hora de la veritat. Mirem si no Espanya. Aquests dies es parla d'educació, de la suposada marxa enrere de la darrera reforma del PP, de la supressió de la revàlida i tot plegat. Algun periodista d'aquests que tant parlen ens pot explicar com es pot aplicar una reforma educativa amb el curs ja començat? Bé, sigui com sigui, no entraré en una matèria que no conec prou bé, no fos cas.
El que sí que vull remarcar d'aquests darrers dies i del renovat interès per l'educació és que torna a aparèixer, gairebé com a valor suprem, el consens, fins i tot per sobre dels continguts curriculars. El consens, a Espanya, sempre ha estat sinònim d'unitat i d'uniformitat, és a dir, de supressió de qualsevol matís diferencial. El consens, en el terreny polític de les comunitats autònomes de cartró pedra és no només assumible, sinó fins i tot desitjat, però en aquells territoris amb identitat, cultura i llengua pròpies, acostuma a ser tota una declaració de guerra.
I en aquest punt ens trobem, amb una nova estratègia popular, la d'apel·lar al consens, a falta de majoria absoluta que permeti imposar, per seguir fent el mateix de sempre: recuperar la sacrosanta unitat, fins i tot, o sobretot, en l'educació que han de rebre les generacions més joves. Tota una aposta de futur, sense cap mena de dubte.