per en 21 Novembre 2017
382 Vistes

Les qüestions de seguretat, en qualsevol país, acostumen a anar envoltades de silencis i de secretisme, segurament per la matèria de què s'ocupen.  Això no és cap novetat, però quan llegim notícies com la que ens diu que el cervell dels atemptats de l'agost passat a Barcelona i a Cambrils era un confident del Centre Nacional d'Intel·ligència, quan resulta que aquells atemptats van anar seguit de tot una autèntica cortina de fum en forma d'informacions falses o directament tendencioses sobre possibles avisos a la policia per part de serveis policials estrangers, i quan es va posar en dubte, fins i tot, la competència dels mossos d'esquadra per evitar-los, la cosa exigeix una mica de transparència i un bon grapat d'explicacions.

Ara ens diuen que el director del CNI compareixerà davant del Congrés a explicar la relació de l'imam confident amb l'organisme que dirigeix.  Poc podem esperar, però, si fem memòria i repassem de què han servit altres compareixences similars davant dels diputats.  De fet, una colla de titulars de premsa i quatre improperis més o menys ocurrents per part dels líders parlamentaris, i poc més.  El teatre habitual, de fet.

Explicar què ha passat, especialment quan hi ha morts, com és el cas, hauria de ser un deure inexcusable en democràcia.  No fer-ho només dona peu a especulacions i a la construcció de teories potser fins i tot més perilloses, o més absurdes que la pròpia realitat.  Sovint els silencis són pitjors que les paraules.  Però ja sabem que poc podem esperar de qui és capaç de decapitar la cúpula policial que va resoldre aquells atemptats en un temps rècord, mentre declara secret oficial tot allò que no vol explicar, per tapar vergonyes o incapacitats.  Transparència i Espanya no acaben de lligar bé en una mateixa frase.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.