En un temps en què la política, la religió, l'economia... tendeixen a subsistir a base de veritats absolutes i immutables, que ens presenten com a solucions úniques a tot tipus de situacions i de problemes, comença a ser imprescindible dubtar de tot, de manera sistemàtica.
I quan parlo de dubtar de tot, vaig molt més enllà dels principis religiosos o de les ideologies. Tot just quan estem sota la suposada amenaça de l'ebola (l'any passat de la grip aviar, no ho oblidem), m'ha caigut a les mans un curiós article que ens explica que el descobridor del TDAH (Transtorn de Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat), abans de morir, va admetre que la malaltia era inventada.
En els temps que corren, no és gens agosarat pensar que tot sovint es crea un problema, un conflicte (polític, religiós, de salut, social...) per poder presentar, tot seguit, una solució com a gran aportació social, ideològica o científica, tant li fa, perquè el suposat salvador obtingui importants rèdits econòmics, de prestigi, de votants, d'adeptes... Una aportació, dit sigui de passada, absolutament innecessària si el problema no hagués arribat a existir.
A la vista de tot plegat, cada dia tinc més clar que dubtar sempre és, possiblement, la millor manera de progressar, en qualsevol àmbit, més enllà dels dictats d'un destí que ens diuen que està traçat; sobretot si volem esquivar un dels grans mals de les persones que tenim una certa edat, i que ens diuen que és (o que ha de ser) la depressió (i la seva cosina germana, la resignació).
Apa, a dubtar a tort i a dret, que sempre hi ha vida més enllà de les veritats absolutes. I deixem-nos estar de tantes històries, que no hi ha remeis miraculosos per a tot.
