Sembla que hi ha qui li va agafant gust a això de marxar en el moment de prendre decisions. Ahir, novament, el Parlament de Catalunya va veure com els diputats del PP i de Ciutadans abandonaven els seus escons per no votar, ni a favor ni en contra, d'alguna cosa que es veu que devia ser tan important que va merèixer tota mena de retrets, insults i amenaces, però no prou com perquè es dignessin votar-la. Res de nou, de fet.
Una actitud clarament definitòria del seu concepte de parlamentarisme: activitat que permet marcar postura, sovint amb tot un ventall de males formes i prou. Legislar i fer alguna cosa de profit, només quan tenen majoria absoluta. Si no, es veu que és més digne marxar, en busca d'una bona foto i d'un bon titular.
Poc respecte institucional, de fet. Bé, si fa no fa el mateix de la indigna actitud del PSC que, després de discutir i posicionar-se sobre una qüestió tan important per al país com és el procés de desconnexió d'Espanya, decideixen que no marxen, però que no voten. De traca i mocador, la postura.
Quan temes tan importants com aquest no mereixen ni el més mínim respecte al funcionament democràtic de la nostra cambra legislativa, malament rai. Potser és que totes tres formacions tenen prou clar que aquí venen a passar l'estona, a generar notícies i a recaptar vots per a les cambres madrilenyes, que deu ser on es debaten les coses que sí que val la pena votar.
Això de la independència, finalment va posant tothom al seu lloc. A alguns, ben galdós, per cert.