"Una dona al meu vestidor" ben bé podria ser el títol d'una d'aquelles pel.lícules espanyoles dels anys setanta, a mig camí entre el folklorisme més caspós i el masclisme més absolut. Però no. Una dona al meu vestidor -remarco "meu"- és allò que han volgut evitar diferents veus del món del tennis espanyol, alarmades perquè una dona, Gala León, arribi a capitana de l'equip masculí a la Copa Davis.
Caldria recordar a tots aquests grans esportistes (i aspirants a mascle alfa de la pista) algun que altre cas en què són les esportistes les que tenen un entrenador home i no es coneixen casos de problemes als vestidors. Serà que els homes són més discrets que les dones en determinades situacions? Que contestin aquells que han plantejat els dubtes.
Desitjo molta sort a Gala León. I no només parlo de resultats esportius. I també molta paciència per suportar tots els comentaris que li cauran a sobre al primer dubte; i ja sabem que, en el món de l'esport, els dubtes tarden cinc minuts a fer-se presents.
Una aposta. A veure quan caldrà esperar perquè algun comentarista inspirat -i desesperat- digui que Gala ha de canviar la raqueta per l'escombra (jo ja ho vaig escoltar dimarts, però val a dir que en un programa d'humor i amb tota la ironia del món) o que el paper de la dona, quan juguen homes, només pot ser el de polida (i escotada) aplegapilotes.
L'esport, per a alguns, segueix sent un monopoli masculí, personal i intransferible, on els mascles llueixen virilitat i protagonisme exclusiu i les dones juguen un rol secundari i principalment decoratiu, fins i tot quan són elles les esportistes (repassem algunes equipacions?). I el tennis no podia ser l'excepció, com alguns s'encarreguen de recordar-nos.
Uns darrera pregunta: els tennistes que han de formar part de l'equip, també protestarien si no se'ls hagués demanat el nom del futur capità, cas que hagués estat un home, un dels seus? Curiós, això que siguin els jugadors qui trien l'entrenador.
