Ja ha passat el 8 de març i hem pogut veure una pila d'actes institucionals i manifestacions populars en favor de la igualtat entre homes i dones, en tots els àmbits. Pel que fa als primers, moltes cares, però, que amb el seu posat evidenciaven un "sí però no", malgrat els discursos i les bones paraules. I és que el masclisme i la consideració que encara hi ha terrenys vedats a les dones és tan present, està tan íntimament assumit per tanta gent, que costa que el gest no delati el subconscient.
Potser pensareu que estic exagerant. Però repassem aquesta notícia de la setmana passada, i comprovarem que surt molt econòmic insultar un linier en un partit de futbol, si el tal linier és una dona. I no crec que calgui recordar com se sancionen els insults similars a àrbitres homes, o els crits i actituds racistes, sense anar més lluny. Però és clar, si es tracta d'una dona, la cosa canvia, perquè, en el fons, sura allò de pensar què dimonis fa una dona fent de linier.
Tenim grans discursos, manifestos, articles, bones paraules, dies internacionals i tot el que calgui, però fins que la justícia (també l'esportiva) no sigui igual per a tothom, home o dona, ni serà justícia ni tindrem dret a omplir-nos la boca amb determinades afirmacions en favor de la igualtat.
Prenem paciència, en qualsevol cas, perquè el futbol, igual com tants altres àmbits, encara són cosa d'homes. I les intruses han de saber a què s'exposen si pretenen envair-lo.