Per què serà que mentre uns criden a la participació social, amb propostes molt clares i absolutament obertes a tothom que s'hi vulgui sumar, com ara la Via catalana, altres no deixem de remenar l'espanyall de la societat dividida? Sí, sí, parlo tant del PP i les seves hipotètiques majories silenciones com dels catalans bons i dolents de Duran, aquesta mena d'estrany sastre de Panamà.
El seu argument sempre és el perill de la divisió que trenca Espanya. El nostre, la crida unitària a tothom per construir una realitat millor.
Potser és que nosaltres hem sabut passar pàgina i llegir el segle XXI i ells encara viuen a las dos españas, de postguerra (o molt a prop, encara, del trist 1898).
Quin tip d'amenaces i profecies apocalíptiques, i més gairebé una setmana després de viure l'11 de setembre.
Vivim temps d'esperança. Ho vulguin o no. I estem molt més units que no es pensen, perquè, igual com en tants altres temes, el desig de votar per decidir no genera conflictes, més enllà de le seves ments ràncies.
