Ja hi tornem a ser. És diumenge. Un diumenge més, un diumenge de diari, gens especial, amb res concret a celebrar ni a recordar. Un diumenge com tants d'altres. Però així i tot, és diumenge, aquell conjunt d'unes poques hores en què la rutina es trenca per desendollar-nos una mica de la realitat i obrir-nos la porta perquè sortim a gaudir d'una primavera a tocar, d'una trobada amb amics, d'algun espectacle d'aquests que no ens encaixen entre setmana, o de casa nostra, sovint aquella gran ignorada enmig del ritme trepidant de la setmana.
Un diumenge de març. Un diumenge, per tant, incert. Qui sap si plourà, si farà vent o si el sol ho envairà tot. És el que té aquest mes mig traïdor, mig sorprenent. Un diumenge com tants d'altres, anònim, sense res. Però un diumenge, al capdavall.
Mira que ens costa sortir-nos de la pauta de tota la setmana i inventar un escenari diferent quan tenim ocasió. I cada diumenge n'és una, d'oportunitat magnífica de fer allò que no sempre podem fer, o de compartir una bona estona amb aquells amb qui ens costa coincidir. Estem, potser, massa acostumats a la rutina o a les sorpreses programades i organitzades i, a poc a poc, anem perdent el costum d'improvisar, d'inventar una realitat nova, atractiva, ni que només sigui per unes hores. Per això, ens pot arribar a costar tant omplir el parèntesi en el nostre ritme vital que suposa cada diumenge en què, a priori, el calendari no ens diu que hagi de passar res, ni que hi hagi res d'especial previst.
Avui és diumenge, un dia en blanc, un bon grapat d'hores per omplir i per gaudir com vulguem, com ens vingui de gust i amb qui vulguem, fins i tot. Una ocasió que val la pena aprofitar. Demà serà dilluns i tornarem a la dictadura del rellotge i de la rutina. I més val que ho fem amb un somriure gens dissimulat, encara, del record d'ahir. D'avui.