Ens hem acostumat molt, massa, a fer servir terminologia de guerra per a qualsevol cosa. Parlem sense mirar-nos gens ni mica de la batalla de cada dia, de les guerres de preus, o dels guerrers que combaten en qualsevol esport. Ho fem de manera inconscient, ho fem perquè alimenta la necessitat d'èpica que tots portem a dins, però també ho fem sense adonar-nos gaire de què estem dient, ni de quins referents estem fent servir.
Un exemple dels límits del significat de les paraules l'he trobat aquests dies en l'expressió que va fer servir la fiscalia en la querella contra la presidenta del Parlament, quan parla de la seva voluntat (de la presidenta) de dinamitar l'estat. Greu, molt greu, que la fiscalia utilitzi terminologia de guerra per referir-se a un debat parlamentari que considera no adequat. I no ens equivoquem, no és que l'expressió sigui una metàfora ni cap recurs retòric, no. És l'expressió d'una clara voluntat d'equiparar discrepància ideològica exposada en seu parlamentària amb terrorisme o guerra. Així de senzill i així de ja vist abans en boca de membres del Govern de l'Estat, de representants polítics...
Per la seva banda, la presidenta del Parlament, tampoc no va estar gaire encertada, al meu parer, responent en els mateixos termes. No hauria estat molt més contundent reconduir el discurs cap al debat d'idees i la lliure expressió del pensament, tot evidenciant, de passada, la mala fe de la fiscalia?
Ens hem acostumat a parlar de la independència amb termes bèl·lics, i aquí ho tenim perdut, perquè l'exèrcit, la tradició de conquesta i la ràbia la tenen ells. Però la raó i la força dels arguments, nosaltres. Fem-los valer.